ajúntan ls páixaros sues cantigas
alta madrugada, nien dan tiempo
a que la nuite se sconda atrás
las purmeiras raças de sol:

pousas l suonho als pies desse sonido,
deixas correr l sangre puls beneiros
de la manhana i, an beç de te lhebantares,
ansaias tou purmeiro bolo; apuis,

beniste a spertar l berde
de la huorta i a dar de quemer
a l’ourbalheira, anquanto la selombra
nun s’acocar a la ceçon de ls sucos;

calhórun-se ls páixaros naquel sfergante,
sereno, solene i eisato, an que
la checharra acende l bruar de
la fogueira adonde arde la manhana;

apuis deixeste-te quedar,
sien tiempo,
sperando que acabaras
de nacer.

Advertisement