quando l bispo bieno, ardien las fouces
pulas canhas de centeno, mas el podie
drumir la séstia an sues andas, i apartar
l panho para deixar correr la fresca de
la tarde de Júlio: nun houbo mais pan
aquel anho, mas era yá outro l çtino de
ls alqueires de renda, que nun podien
passar fame ls nuobos anquelinos

de Miranda; ls pastores de la Prainada nun
se dórun de cuonta de quien era, afeitos
a las perciones pul Carril, de tiempos a
tiempos, cuontas passageiras a la séstia,
lhebe airico apartado na passaige; an sou
rostro burmeilho de anfado passa l bispo,
cun uolhos de suidades de la corte
i ls sermones de la capielha de l rei

einúteles an sou remissacos contra aqueilha
calor sien un mexer de fuolha, sien un
germo que s’achegue de zinolhos a pedir la
bencion, inda que de loinge: nun se podie
achegar l bispo que s’apégan mil malinas;
arrodiában sues alas ls alcaforros chamados
pul cheiro a muorte, i ls sarti(g)alhos saltában
de ls fenascos de l Carril, nunca afeito

a figuras que todo míran de riba cumo nubres;
staba a chegar a la fin sue lharga biaige
i nun lo sperában nien Sé nien palácio,
mas las mulas lhebában cun el toda
sue riqueza an prata i lhino: adonde comer i
adonde buer i se deitar; miraba l bispo l
Carril cumo ls streitos caminos que lhieban
al cielo: porquei anton le parecie ir al einfierno?

Advertisement